La saviesa de l'àvia

Quan jo tenia deu anys, a Vic s'usaven les estufes de ferro colat i canonades de llauna per combatre el terrible fred hivernal. A vegades les estufes es posaven al roig viu. Recordo com si fos ara l'impacte que em va causar veure que la filla d'un dels meus professors, encuriosida, recolzava la mà sobre el tub roent i es quedava plorant amb crits de bestiola desesperada sense apartar la mà. Sentia la pudor de la carn cremada i veia el fum i la nena amb la mà clavada a la canonada, com si estigués enrampada per l'electricitat, però no aconseguia entendre què estava passant. Vaig trigar segons --que em van semblar llargues hores-- en donar-me compte que era una nena nascuda amb alguna malformació cerebral.

Dos dies després, veia amb angúnia com la meva cosina, jugant amb l'entusiasme propi dels cinc anys, s'acostava imprudentment a l'estufa sense fer gaire cas de les advertències continues de l'àvia. Encara impressionat pel incident viscut feia poc, vaig llançar-me damunt d'ella per apartar-la del perill. L'àvia em va recriminar: "Deixa-la que es faci una cremada petita. Li anirà bé per aprendre a respectar el foc".

Em van semblar aleshores unes paraules increïblement cruels. Vaig trigar més de vint anys en comprendre la saviesa que les havia inspirat.

La praxis de l'amic mexicà

Quan tenia trenta anys, vaig conèixer un jove matrimoni que havia posat una barana de fusta sobre l'ampit de la finestra del dormitori de la seva filla per evitar-li el risc de caure des d'un quart pis si mai s'hi enfilava amb una cadira. Un mal dia, enmig d'una neteja general, la mare va acabar el líquid neteja-vidres i va deixar la nena sola uns minuts per baixar a comprar-ne a la botiga. Quan tornava a casa, va veure horroritzada com la seva filla es desplomava al buit per la finestra que s'havia oblidat de tancar.

Uns mesos després d'aquesta tragèdia, en un dinar campestre al cim d'un turó al nord de Mèxic, jo patia enormement cada cop que la filla dels meus amfitrions s'apropava massa als límits del barranc. El meu amic mexicà, que va adonar-se'n, em va venir a consolar: "Què et passa?" --em va dir-- "Tens por que la meva filla caigui pel barranc? No has de patir. Els animals no baden i no cauen, què et fa pensar que la meva filla és més estúpida que un vedell o una cabra?".

Vaig explicar-li al bon pare mexicà la tragèdia del matrimoni català i ell em va dir, immediatament: "Aquesta pobra criatura va caure perquè no havia après a detectar de manera natural els perills de la vida. Els teus amics van cometre l'error de no confiar en els seus instints de supervivència animal i la van sobreprotegir fins a convertir-la en una personeta invàlida, incapaç de detectar i evitar els perills que l'envoltaven". Vaig sentir que se'm multiplicava el dolor de l'ànima mentre li donava al meu amic mexicà la part de raó que li corresponia. I, de sobte, a vint anys de distància, vaig recordar les paraules de l'àvia i vaig comprendre la seva saviesa.

La intel·ligència eficaç

Sembla prou clar que de res no ens servirà posseir una fabulosa intel·ligència analítica i una gran capacitat de raonament si és a canvi de perdre la intel·ligència animal congènita. No té sentit afirmar que una persona és molt intel·ligent si ha perdut les capacitats més elementals de l'instint de conservació. Podrem dir, potser, que té una gran intel·ligència analítica o racional, però no una gran intel·ligència entesa com una capacitat global.

Si la intel·ligència no ens serveix per viure, sobreviure i perviure, no és intel·ligència. Com deia la professora Sandra Scarr de la Universitat de Virgínia en un Simposi internacional sobre intel·ligència realitzat el 1986: "La intel·ligència és l'estratègia vital d'adaptació al món real que ens envolta". La intel·ligència ha de ser vista, doncs, com un conjunt harmònic de diverses capacitats separades.

Des de la creació a principis del segle XX dels tests psicomètrics per mesurar la intel·ligència mitjançant el quocient intel·lectual, QI, la identificació de la intel·ligència humana amb el QI ha estat, molt sovint, abusiva. Des de fa tres dècades, són cada cop més els científics que denuncien que el QI serveix per mesurar l'anomenada intel·ligència acadèmica o analítica però no serveix per predir ni l'èxit laboral ni la capacitat per triomfar en la societat o amb la família. Cada any que passa es fa més evident la necessitat de recórrer a conceptes d'intel·ligència més complexos, més rics, que abastin les vertaderes dimensions de la realitat humana. Per solucionar aquest dèficit, s'ha parlat d' intel·ligència social, d'intel·ligència pràctica, d'intel·ligència creativa, d'intel·ligència operativa, d'intel·ligència emocional, de sentit comú, etc. S'ha fet particularment famosa l'opció defensada des del 1983 pel neurocientífic Howard Gardner, de la Universitat de Harvard, de distingir intel·ligències múltiples especialitzades en diferents funcions.

En qualsevol cas: parlar d'intel·ligència és parlar de la valoració que, des d'uns determinats eixos de coordenades culturals, fa un determinat observador d'unes actuacions concretes. La nostra opinió és que hi ha una única intel·ligència formada per tantes components o habilitats específiques com calgui o es vulgui destacar per separat, però que l'objectiu de saber-nos acomodar o ser capaços de transformar el món real que ens envolta "de la millor manera possible" configura el concepte de intel·ligència que de veritat ens serveix per afrontar la vida. Amb la Dra. Elisabet Tubau hem acordat dir-ne intel·ligència eficaç per tal de distingir-la dels conceptes precedents que acabo d'esmentar i que, en la nostra opinió, queden perfectament integrats, tots ells, dintre d'aquest concepte globalitzador i integrador. La intel·ligència eficaç ha d'abastar, per tant, totes les funcions adaptatives que ha quedat demostrat que la globalitat del cervell i el sistema neurològic fan per afrontar la vida quotidiana. Tant si són respostes conscients com si són inconscients. Tant si són respostes racionals com si són respostes instintives o intuïtives. Tant si són especialitzades com d'àmbit general.

Les tres capes d'una evolució

Les teories evolucionistes plantegen que el cervell humà ha evolucionat des del cervell bàsic dels rèptils (tija encefàlica, cerebel, sistema reticular i poca cosa més) fins al cervell actual (amb el neocòrtex especialitzat en tasques cognitives superiors), passant per l'estadi intermedi del cervell mig dels mamífers més primitius (l'anomenat sistema límbic: amígdala, tàlem, glàndules bassals, etc.). L'anatomia cerebral i les neurociències mostren que hi ha en els humans òrgans cerebrals clarament heretats d'aquesta evolució, encara que integrats tots ells en una única xarxa neuronal que ho interconnecta tot. A l'any 1949, Paul D. MacLean del National Institute of Mental Health enunciava que el nostre cervell encara funciona amb separacions força clares entre els tres nivells cerebrals que hem heretat dels nostres predecessors al llarg de l'evolució.

Acollint-nos als suggeriments de MacLean i a gran quantitat d'investigacions neuro- psicològiques i etològiques posteriors que, al nostre entendre, li donen bona part de raó, hem adoptat el model de funcionament mental que mostra la figura 1. Davant un estímul (extern o intern) el cervell reptilià --el nivell més antic dintre l'evolució-- actua sempre instintivament, donant una resposta neuroquímica automàtica dintre l'espectre bàsic de les motivacions animals: atracció, repulsió o dubte (atac, fugida o paralització).

Figura 1. Les tres capes evolutives del cervell

Els instints i la seva progressiva millora evolutiva al llarg de la programació genètica són suficients per garantir l'adaptació al món real (i, en conseqüència, la supervivència) dels rèptils i dels animals més primaris en l'escala evolutiva. Si sóc una granota o un camaleó i un objecte petit vola al meu abast, li llanço la llengua i me l'empasso automàticament. Si l'objecte era un esquer, me l'empassaré una i altra vegada. No tinc manera d'aprendre i de corregir el meu instint.

Els cervells dels mamífers primitius i les aus són el resultat d'una evolució que afegeix el còrtex (el cervell límbic). Són animals capaços de processar els estímuls sensorials rebuts i la resposta instintiva donada pel cervell reptilià amb un nou nivell de complexitat: les emocions. Són animals capaços de tenir memòria de les vivències associades amb respostes hormonals d'acceptació o rebuig (plaer o dolor) segons els resultats obtinguts. Tinc por perquè corro. Tinc tristesa perquè ploro. Si recordo que quan m'he empassat un objecte de les mateixes característiques que l'actual, m'ha causat un dolor de ventre o un malestar, inhibiré l'instint d'atrapar-lo per evitar el dolor. El cervell límbic dóna sempre la resposta emocional bàsica automàtica, de tipus hormonal, que genera un determinat nivell de palpitacions, agitació de la respiració, expressió facial, sudoració, conductivitat elèctrica de la pell, etc. i --el fet més important-- conserva la memòria de les vivències indexades per les emocions que les han acompanyat.

Però en el món més complex dels mamífers més avançats, especialment quan arribem als primats, les emocions tampoc no són suficients per adaptar-s'hi com cal i sobreviure. No sempre l'emoció generada servirà per classificar correctament les vivències futures. Que una determinada circumstància et recordi un malestar passat no vol dir, necessàriament, que l'hagis de rebutjar. Caldria analitzar millor les possibles eventualitats, caldria poder imaginar i planificar a l'avançada les possibles conseqüències d'actuar d'una determinada manera. És l'evolució del neocòrtex, l'escorça externa del cervell, el cervell filogenèticament més modern, el cervell analític que recull els estímuls inicials, les respostes instintives, les respostes emocionals, els records associats i genera raonaments per ajudar a escollir la millor acció.

Cada nivell cerebral interacciona amb els altres dos i es creen així circuits més complexos i més enriquidors per la diversitat humana i les diferències individuals: la regulació racional dels instints i de les emocions són dos dels més destacats. Però, al nostre entendre, l'alimentació del instints del cervell reptilià i de les intuïcions del cervell emocional al cervell analític són dues de les interaccions que han estat més mal estudiades, probablement per una injusta mala premsa o un prejudici excessiu contra l'"animalitat" subjacent que ens costa molt de poder visionar neutralment i que acostumem a valorar com a negatives per qüestions merament culturals.

L'objectiu de la tesi doctoral

La investigació, realitzada dins del programa de doctorat del Dr. Santiago Estaún de la Universitat Autònoma de Barcelona i dirigida per la Dra. Elisabet Tubau de la Universitat de Barcelona, ha consistit en intentar demostrar que la connexió del cervell emocional envers el cervell analític pot ser positiva a l'hora de solucionar determinat tipus de problemes. De fet, la resolució de problemes quotidians és una de les maneres més fiables de mesurar la intel·ligència eficaç. Si la teoria nostra és correcta, els impulsos sensorials captats pels cervells reptilià i emocional han de ser aprofitats pel cervell analític per facilitar l'accés a la solució d'aquell tipus de problemes on aquesta informació sensorial formi part de la via normal de la resolució.

S'entendrà millor el que volem dir amb l'exemple d'un dels problemes que hem utilitzat en els experiments realitzats. És un problema dels que s'anomenen de perspicàcia o de "comprensió sobtada" perquè l'accés a la solució acostuma a ser difícil i sol venir d'una manera instantània, amb la sensació d'un llum que s'il·lumina de cop (en anglès insigth).

El problema de les tres bombetes

Un dels problemes principals que han format part de la investigació experimental planteja la següent situació: "Imagina't que estàs fent esquí nòrdic i que t'has fet mal en una cama. Que has pogut arribar --amb grans dificultats-- a un refugi de muntanya que coneixes. Estàs sol i no tens telèfon, ni emissora de radio, ni cap manera de contactar amb ningú. T'has de preparar per passar al refugi tot el temps que calgui fins que algú aparegui. El dormitori és al altell i té tres bombetes en fila. Els tres interruptors són al peu de l'escala però recordes --de les anteriors estades--que no estan per ordre. Des de baix no hi ha manera humana de veure l'impacte lluminós de l'accionament dels interruptors. Com que no et convé gastar més llum de l'estrictament necessària, t'aniria bé saber quina és la correspondència exacta entre les tres bombetes i els tres interruptors. Com t'ho pots fer per esbrinar-la en un sol viatge?".

Si el lector no coneixia el problema, li recomanem que faci una pausa en la lectura i inverteixi un màxim de cinc minuts en intentar trobar la solució.

La solució

Ja han passat els cinc minuts? Si has trobat la solució, pensa que formes part d'una minoria. El problema no és gens fàcil i va ser resolt sense ajuts per només un 15% dels participants.

Si no has estat capaç de resoldre'l, contesta, si us plau, una simple pregunta: T'has cremat mai amb una bombeta? Ara torna a cronometrar-te dos minuts més i mira si ests capaç de trobar la solució dintre d'aquest temps afegit.

Ja han passat els dos minuts? Si tampoc no has estat capaç de resoldre-ho, et donaré la darrera pista essencial: no n'hi ha prou amb jugar amb els estats d'encesa i apagada; una bombeta és alguna cosa més que un simple punt de llum, has de jugar amb les diferències de temperatura.

Ara sí, veritat? Ara ja no se t'escapa la solució.

Els resultats de la investigació

En els treballs d'investigació experimental es van realitzar 3 experiments diferents amb un total de 247 participants. En l'Experiment núm. 1 es comparava l'èxit en la resolució del problema de les bombetes amb l'èxit en la resolució de tres problemes diferents (un de tipus aritmètic, un de tipus algebraic i un de tipus lògic). Els resultats mostraren que només hi ha certs indicis de correlació amb el problema de tipus aritmètic.

En l'Experiment núm. 2 es donaven ajuts verbals i ajuts metacognitius. (Es diu que un ajut és de tipus metacognitiu quan ens aporta explicacions sobre quin és el mètode de resolució.) En el cas que ens ocupa, la resolució passa per saber diferenciar tres elements clònics en una única oportunitat de comparació. Tan se val que els elements clònics a diferenciar siguin tres bombetes, tres bessones o tres motos idèntiques. El procediment comú serà sempre el mateix: crear les condicions perquè cadascun dels tres elements tingui un estat diferent. I això ens ho podrà donar qualsevol característica que pugui adoptar tres valors diferents. Si las característiques que tinc disponibles són totes de tipus binari (apagada o encesa, calenta o freda), em caldrà combinar-ne dues de diferents.

Combinant de diferent manera els ajuts verbals i metacognitius, en l'Experiment núm. 2 els participants aconseguien duplicar el nombre d'èxits. Però deixant en evidència que els ajuts de tipus metacognitiu són molt poc efectius. Encara que els participants aprenien què s'havia de fer per discriminar entre tres elements clònics, els seguia costant molt superar la fixació que una bombeta només és un punt de llum i trobar que la temperatura de la bombeta era la segona variable que els calia utilitzar per poder discriminar tres estats diferents.

En l'Experiment núm. 2 es mesurava també la capacitat dels participants de superar les fixacions funcionals ("les coses només serveixen per aquella funció per la que han estat creades") i s'observà una correlació clara: a més capacitat de superar les fixacions funcionals de les posades en el qüestionari de l'Experiment núm. 2, més èxits en la resolució del problemes de les bombetes. Mentre que els que no havien superat cap fixació funcional només reeixien en un 26%, els que havien superar una de les fixacions funcionals obtenien la proporció d'èxit del 46% i entre els que havien superat les dues fixacions funcionals l'èxit s'aixecava fins al 71%.

En l'Experiment núm. 3 es donaven ajuts verbals i sensorials. L'ajut sensorial consistia en fer que el participant descaragolés una bombeta apagada però prèviament escalfada. Els resultats mostraren que els ajuts de tipus sensorial van ser molt més efectius que els de tipus verbal i els de tipus metacognitiu. Combinant de diferents maneres els ajuts verbals i sensorials, en l'Experiment núm. 3 s'aconseguia quadruplicar el nombre d'èxits fins al 87%, fent que el problema (inicialment molt difícil) esdevingués molt fàcil.

S'analitzà, també, la correlació amb la vivència prèvia de cremades amb bombetes i el resultat fou altament significatiu: els participants que no s'havien cremat mai obtingueren resultats molt per sota de la mitjana i els participants que s'havien cremat alguna vegada triplicaren la seva eficàcia mitjana en la resolució del problema.

Les conclusions més importants

Quines conclusions en podem treure d'aquests resultats experimentals?

La primera de totes: que els consells de l'àvia i de l'amic mexicà tenien molta saviesa. Les experiències sensorials aporten un nivell efectiu de coneixement de l'entorn molt superior al que aporten les simples advertències verbals.

La segona conclusió: intentar transmetre coneixement sobre la manera d'actuar de la cognició (ajuts metacognitius) té una eficàcia força baixa; en canvi, si combinem els ajuts metacognitius amb les experiències vivencials (la teoria amb la pràctica), l'eficàcia serà més alta. Dit d'una manera breu: el cervell analític està fet per entendre, però el cervell que l'evolució ens ha atorgat perquè aprenguem és el cervell emocional. Si volem aprendre les coses d'una manera duradora, les hem d'acompanyar amb emocions. I una via directa per fer-ho són les vivències. Un cop més, l'àvia tenia raó.

Una tercera conclusió: s'hauria d'introduir en l'educació formal dels nens aquesta clara necessitat d'utilitzar el cervell emocional per consolidar els coneixements i adaptar-hi els plans de formació. A alguns, els sonarà a simple tornada enrera a les teories suposadament superades de, posem per cas, l'Escola Activa de Ferrer i Guardia. D'altres hi veuran la llei del pèndul: el retorn ple de noves energies dinàmiques després d'haver fet un cicle sencer a un punt que va ser abandonat quan encara no havia aportat tot el que podia aportar. Els suggeriments nostres passen per temes tan importants com incorporar en l'educació dels nens: la gestió adequada dels impulsos instintius i les alertes sensorials, la gestió adequada de les emocions i de les intuïcions com a possibles vies d'accés al coneixement, el coneixement dels errors i il·lusions cognitives més comunes, la consciència dels diferents atributs dels objectes, la superació les fixacions funcionals, etc.

En qualsevol cas, pensem que caldrà obrir amb valentia aquesta nova porta: la intel·ligència instintiva del cervell més antic, la intel·ligència intuïtiva del cervell emocional i la intel·ligència racional del cervell analític han de ser integrades amb els seus autèntics valors (ni infravalorades, ni sobrevalorades) en el funcionament quotidià, en la intel·ligència quotidiana dels humans.

L'instint ha de ser escoltat sempre perquè ens aporta informació d'importància vital. Però també l'hem de filtrar sempre amb les capes superiors del cervell; abans de reaccionar, mentre estem reaccionant o a posteriori, segons sigui la velocitat de la reacció.

Les emocions ens aporten records i associacions immediates. Hem de fer cas a Pascal: "El cor té raons que la raó ignora" i també les hem d'escoltar sempre. Però al servei de la intel·ligència global, sense caure en espontaneismes ingenus.

Hem d'adaptar-nos de la millor manera possible a l'entorn, però això pot voler dir haver de lluitar per transformar-lo i adaptar-lo als nostres interessos vitals. O fugir a temps si és massa hostil i impossible de transformar. És en aquesta actuació sobre l'entorn on la coordinació entre les tres capes cerebrals es revela, sens dubte, més substancial.

El cervell analític ha de tornar a aprendre a fer més cas als seus companys del llarg viatge de l'evolució. Són tres en una. El repte està en aconseguir que siguin, també, tres a la una. Tres ments al servei d'una funció comuna: l'increment de la intel·ligència eficaç. És a dir: l'increment de la qualitat de vida.

Llorenç Guilera
Departament de Psicologia de l'Educació
Universitat Autònoma de Barcelona