l dimarts 13 de maig va tenir lloc la darrera conferència del Cicle de Conferències sobre Llengua, Coneixement i Creativitat, que va anar a càrrec de l'escriptora i professora de la UAB Carme Riera.

Carme Riera va començar la seva conferència fent referència al to romàntic del seu títol: els romàntics consideraven la llengua com a mirall de la nació, com el lloc on es reflecteixen molts aspectes aglutinadors del tarannà de la pàtria. Es defensava, doncs, que cada llengua aporta una visió del món diferent. Avui dia, però, els entesos posen molt més èmfasi en les llengües com a instruments al servei de la comunicació i l'intercanvi entre persones. És per això que actualment es defensa que els comunicants han de compartir una mateixa llengua. La llengua és una inversió que permet millorar les oportunitats econòmiques i de comunicació entre els individus. Tenint com a rerefons aquests referents, Carme Riera va reflexionar sobre la qüestió del bilingüisme català-castellà i va lamentar el retrocés de la presència del català enfront del català a la societat i, més concretament, entre els estudiants, cosa que atribueix al fet que actualment la llengua ha deixat de ser un signe d'identitat i, per tant, al fet que els alumnes, davant el dubte i essent com coneixen i dominen ambdues llengües, trien en funció d'unes preferències que es fonamenten no en criteris simbòlics o sentimentals, sinó que en un càlcul racional i utilitari de cost-benefici. Segons Carme Riera, doncs, la normalització lingüística ha fracassat, almenys parcialment, ja que no ha aconseguit difondre i refermar l'ús del català entre la població.

Carme Riera va centrar la resta de la conferència en la seva experiència com a traductora i, concretament, com a autotraductora. Carme Riera sosté, com la majoria d'autotraductors, que la literatura és intraduïble. Entén la literatura i, concretament, la novel·la, com la creació d'un món autònom mitjançant la manipulació lingüística. És aquesta manipulació la que considera impossible de reproduir. Només aquells textos de caràcter purament funcionals, els eminenment denotatius es poden traduir prou fidelment. Els que es basen en l'exploració i l'explotació de recursos lingüístics, com els seus, perden sempre. Transvasar en una altre llengua la musicalitat i la ductilitat d'unes paraules que han estat escollides perquè funcionin l'una al costat de l'altre és pràcticament impossible. I no creu que això depengui de la competència del traductor. Com a exemple, Carme Riera va parlar de la traducció del títol de la seva primera obra, Te deix, amor, el mar com a penyora, que en la seva versió castellana porta el títol de Te dejo, amor, el mar en prenda. Riera considera que no sona igual i que perd part del seu sentit a causa, entre altres coses, del fet que la paraula prenda no té la mateixa musicalitat, ni denota, d'entrada, el mateix, ja que s'associa molt més al significat de peça de roba que al concepte penyora del català. Una traducció, doncs, pot ser molt bona, però no serà mai el mateix que l'original.

Si traduir és perdre, per què als autors els interessa tant que les seves obres es tradueixin? Per què, fins i tot conscients de la pèrdua, s'autotradueixen? En el cas de Carme Riera, la resposta és clara: d'una banda, per arribar a tants lectors com sigui possible; de l'altra, perquè, com que no creu en la traducció, fa una versió de les seves novel·les, que vol dir reescriure el text en la llengua en què ha de fer-lo parlar, cosa que només pot fer ella mateixa i només en una llengua, el castellà, que és l'única que coneix tan bé com el català. Així doncs, Dins el darrer blau, que va trigar dos anys a traduir al castellà, explica en totes dues llengües la mateixa història, però ho fa de manera diferent. Arran de la traducció al castellà, però, la versió catalana també va variar. Veure una novel·la des d'una altra llengua serveix per veure-la des d'una perspectiva distinta i alhora ajuda a recomposar el món novel·lístic. El seu ideal seria poder fer com amb Qüestió d'amor propi, que va escriure i traduir paral·lelament. Això li donava un punt de vista diferent per poder anar observant com funcionava el text en l'altre llengua i introduir les esmenes que considerava oportunes. La traducció li servia per prendre distància i convertir-se en lectora crítica del propi text.

Per acabar, i a instàncies dels assitents, Carme Riera va parlar molt breument de la nova novel·la que està preparant i va anunciar que tracta de la identitat i que necessita de la participació del lector, per la qual cosa prefereix no avançar-ne gaires detalls.