Betrán, Jose Luis

Éss professor de l'Àrea de Història Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és l'investigador principal del Grup de Recerca d'Història Cultural (GREHC), del Departament de Història Moderna i Contemporània, grup que compte amb el reconeixement de Grup de Recerca Consolidat de la Generalitat de Catalunya. De la seva recerca destaquen els seus estudis sobre els impactes demogràfic, polític i cultural que les epidèmies han tingut sobre les societats pretèrites, aspectes que ja va estudiar durant la realització de la seva tesi doctoral en torn a la ciutat de Barcelona, publicada el 1996 (La peste en la Barcelona de los Austrias, Ed. Milenio, Lleida, 1996). Recentment acaba de publicar Historia de las epidemias en Espanya y sus colonias (1348-1919), Ed. La esfera de los Libros, Madrid, 2006), que completa diversos articles publicats anteriorment a diferents revistes científiques. Actualment la seva recerca s'encamina cap al'estudi de la història del llibre i del discurs religiós hispànic durant l'Època Moderna (segles XVI al XVIII).

Rellevància històrica de les principals malalties infeccioses originades a Àsia.

Durant segles l'Occident europeu ha patit l'agressió d'un bon nombre de malalties contagioses d'origen asiàtic, i que tant per la seva extensió geogràfica com per la seva incidència demogràfica han esdevingut en ocasions autèntiques pandèmies: l'epidèmia de tifus de l'Atenas de Perícles del 430 a.d.C, la pesta antonina del 165-180 d. d C., la pesta de Justiniano del 541, la pesta negra de 1348, les pandèmies de còlera dels anys 1816-1826, 1829-1851, 1852-1860, 1863-1875, 1899-1923 i 1961-1966. La gran majoria d'aquestes malalties infeccioses -la pesta, el tifus, la verola, el còlera, entre d'altres- han provocat històricament tot un seguit de reaccions socials derivades de la por a una mort desconeguda, la greu desestructuració social que patien les societats afectades-, fins que a partir del segle XIX, en plena època pasteuriana , es va començar a tenir un coneixement etiològic de la seva naturalesa que va permetre combatir-les amb eficàcia a partir de mitjans farmacològics. No obstant, des del Renaixement, aquestes epidèmies també van ser factors positius en el desenvolupament d'una cultura sanitària clau en la lluita contra aquestes, i que es va forjar tant en l'experiència empírica com en els paradigmes hipocràtico-galenics de la ciència mèdica d'aquella època. Paral·lelament, tot l'univers de creences religioses i màgiques de la cultura europea d'aquest període, ha dotat d'un enorme potencial creatiu de manifestacions literàries i iconogràfiques que han tingut el contagi com tema central de reflexió sobre l'esdevenir humà.